Castell de l'Areny

Gènere d’arbres perennifolis, de fulles aciculars (agulles), reunides en grups de 2 a 5, sobre un braquiblast. Són monoics, amb flors estrobiliformes. Les flors femenines en madurar es lignifiquen i constitueixen cons o estròbils pseudocàrpics (les pinyes). Els cons dels pins tenen les esquames tectrius atrofiades i es componen solament d’esquames seminíferes lignificades i terminades en una apòfisi sovint prominent, cadascuna de les quals duu dues llavors (pinyons). El pol·len de pi, dispersat pel vent i produït esponerosament, té els grans amb dues vesícules aeríferes. El gènere comprèn més de 100 espècies, distribuïdes per l’hemisferi nord, de les quals només sis es fan espontàniament als Països Catalans: el pi blanc, el pi negre, el pi pinyer, el pi roig, la pinassa i el pinastre. El pi blanc (o bord, o garriguenc) (P.halepensis) de distribució mediterrània, forma boscs extensos a la terra baixa. El pi negre (P.mugo ssp uncinata) es fa a l’estatge subalpí, als Pirineus i en certs punts dels Alps i de la Serralada Ibèrica. El pi pinyer (o bo, o de pinyons, o pinyoner, o ver) (P.pinea) és propi de la regió mediterrània i habita sòls sorrencs de terra baixa. El pi roig (o melis, o rojal, o rojalet) (P.sylvestris) és comú a les planes de Sibèria i de l’Europa septentrional i central, i penetra a les muntanyes mediterrànies. Entre els pins conreats als Països Catalans en règim forestal o en jardineria, cal esmentar el pi americà, el pi cembra, el pi d’Àustria, el pi de Canàries, el pi excels, el pi insigne i el pi rígid. El pi americà (P.aristata) és oriünd del SW dels Estats Units. El pi cembra (P.cembra) és natural dels Alps i dels Carpats. El pi d’Àustria (P.nigra ssp nigra), propi de l’Europa sud-oriental, d’Itàlia central i d’Àustria, és de fusta molt apreciada. El pi de Canàries (P.canariensis), endèmic de l’arxipèlag canari, és plantat sovint en parcs i jardins. El pi excels (P.wallichiana) procedeix de l’Himàlaia. El pi insigne (P.radiata) és aborigen del S de Califòrnia, i el pi rígid (P.rigida) és propi de l’E de l’Amèrica del Nord. La fusta del pi, blanca o rogenca i semidura o dura, segons les varietats, és molt emprada en fusteria i en construcció i la seva escorça constitueix un adob vegetal.

A Castell abunda el pi negre i el pi roig.

Petit arbre d’uns cinc metres d’alçària màxima (gairebé sempre arbustiu, però, a causa del seu lent creixement i de l’explotació abusiva), de fulles petites, ovades, enteres i coriàcies, verdes tot l’any (tot i prendre tonalitats vermelloses a l’hivern), flors blanquinoses i perfumades i fruit en càpsula, acabat en 2-4 apèndixs superiors. Espècie submediterrània, és abundant sobretot en llocs més aviat secs de la muntanya mitjana, entre uns 100 i 1.600 m d’altitud, a l’estatge dels roures, els quals substitueix per degradació. Prefereix els terrenys calcaris, on contribueix a dificultar l’erosió del sòl. La fusta, molt dura, és emprada per a fer gravats, instruments de vent, regles i utillatge de precisió, etc. Planta tòxica, la seva escorça conté alcaloides de pretesa activitat antipalúdica i colagoga. Diverses varietats de boix són emprades com a ornamentals.

Arbre monoic de capçada espessa, escorça clivellada i fulles d’un verd fosc, dures, petites, de marge enter o dentat, peludes pel revers, verdes tot l’any; el fruit, la gla, mai no té esquames punxants a la cúpula. A les comarques de llevant del Principat i a les Balears, s’hi fa l’alzina de fulla llarga (Q. ilex, subespècie ilex), de fulles més aviat llargues i estretes, i capçada d’un verd fosc; a les comarques de l’interior del Principat, al País Valencià, i també a les Balears, hi viu l’alzina de fulla curta o carrasca (Q. ilex, subespècie rotundifolia), de fulles amplament elíptiques, força peludes, capçada d’un verd cendrós, i glans especialment dolces, comestibles per al bestiar i àdhuc per a l’home. L’alzina, un dels arbres més representatius de la regió mediterrània septentrional, sol viure a les planes i muntanyes de la terra baixa, on s’erigeix en l’element dominant de la comunitat anomenada alzinar. La fusta de l’alzina, molt dura, és emprada en fusteria, en l’obtenció de carbó i de productes químics. De l’escorça hom extreu tanins, d’interès en adoberia.

Arbre caducifoli de fins a 30 m d’alçària, d’escorça llisa i grisa, de fulles ovades o el·líptiques, lleugerament sinuades, agudes i ciliades, de flors masculines en inflorescències globuloses pèndules i de flors femenines a parells dins involucres pedunculats. Forma boscs densos. La fusta és molt apreciada.

Font: Enciclopèdia Catalana